Quantes vegades hem sentit o ens hem sentit dir: ‘Ostres
quin morbo que té!’ per expressar la nostra atracció vers alguna
persona?...doncs moltes oi?
En aquest article, doncs, em proposo analitzar què és això del
morbo.
Del llatí morbus, significa
(o més ben dit, significava) malaltia, interès malsà per persones o coses. Un
significat que ha experimentat una projecció cap a un altre significat, un
desplaçament semàntic que es podria explicar des dels plantejaments sobre
metaforització i metonímia en el llenguatge (Lakoff i Johnson, 1980).
És
a dir, s’aprofita una paraula antiga i d’ús restringit per donar-li un
significat nou i un ús habitual. Tot i que és obvi que el significat o
significats nous parteixen del seu significat original, de la malaltia.
Avui,
‘morbo’ podríem dir que té dos grans significats. Per una banda, és l’atracció
que sentim per tot allò desagradable, la curiositat per veure gent morta,
ferida…i per l’altra és l’atracció sexual que sentim per algunes persones. Aquí
us parlaré només d’aquest darrer significat.
Observo
que l’ús de la paraula ‘morbo’ és semblant a l´ús d’altres paraules, com per
exempe ‘glamur’. És a dir, paraules que defineixen quelcom inconcret,
inexplicable, però que necessitem posar-li un nom. Seria com una mena d’intent
d’englobar en una sola paraula diverses impressions; que en el cas de ‘morbo’
estarien relacionades amb impulsos, atraccions…
Així
conceptualitzem aquelles emocions desestructurades i poc definides que sentim
quan ens sentim atretes per algú.
Abans
quan desitjàvem algú, dèiem que aquella persona ‘ens agrada’, però avui amb la
sexualització de les nostres vides (perdó, del nostre llenguatge!) ens agrada
omplir de lascivitat les nostres converses. Ja que el sexe físic segueix sent
tan difícil d’obtenir, sexualitzem les nostres converses, pràcticament follem
parlant…fixeu-vos la cara d’algú quan diu(o mireu-vos en un mirall quan ho dieu
vosaltres) que li provoca morbo algú. És la mateixa cara que fem quan cardem.
Sovint quan ho acabem de dir ens mosseguem el llavi inferior i esbufeguem.
També és curiosa la necessitat que tenim de dir-ho a qui ens acompanya. Crec
que és un intent de canalitzar un desig incontrolable. Una mena d’intent
d’aconseguir certa serenitat per no aclaparar la nostra ‘víctima’. Però també
es tracta de fer-lo més intens, de recrear-nos, de muntar-nos la pel·li…
A
partir d’aquí, però, és quan la caguem. No només els que sentim morbo sinó
tothom. La nostra societat.
Potser
algú podria dir que seria genial que ens comportéssim com els animals. Us heu
fixa’t què fan els gossos quan es desitgen pel carrer? Es llancen al damunt
sense restriccions de cap mena…però si bé això seria millor que el que fem
normalment, crec que és més interessant fer entrar en el joc les nostres
capacitats com humans. És a dir, el joc, el flirteig, la seducció…en
definitiva, la cultura i el llenguatge. Però alerta! Cal que ens desempallaguem
de les restriccions morals. I cal trencar amb els rols sexistes.
M’explico.
Estem
posant trabes al desenvolupament lliure dels nostres desitjos quan seguim
l’esquema clàssic a l’hora de lligar: home tira la canya a dona. I en la resolució
d’aquest esquema és on ens emboliquem i acabem frustrant-nos. Moltes vegades
els homes es creuen amb el dret d’assetjar. Però també hem de tenir en compte
que altres vegades i sota l’empara d’un pseudofeminisme esperpèntic hi ha dones
que s’escandalitzen pel sol fet que se’ls apropi algú per lligar.
Hi
ha assetjadors sí! Oh i tant! Però hi ha qui expressa el seu desig sense
assetjar i se’ls posa al mateix sac!
Aquests
dos grans models de resolució de l’esquema clàssic esmentat, són fruit de la
mateixa misèria sexual a la que ens veiem sotmeses per la moral imperant. Per
la pressió dels rols de gènere.
No
seria més fàcil la comunicació? Sense masclisme, sense esquemes fixos…perquè no
ens podem apropar les unes a les altres i expressar els nostres desitjos?
Perquè no podem expressar el nostre desig de cardar en una primera conversa amb
algú que acabem de conèixer? O d’estimar…perquè no? O simplement jugar…però
quan dic jugar no em refereixo a jugar a fer-ho passar malament a l’altre (i de
retruc a una mateixa).
Ja
que ara mateix l’esquema és fàcil proposo que l’alternativa sigui també fàcil:
parlem, expressem els nostres desitjos. I si no hi ha entesa a l’hora de lligar
no passa res, podem dir un ‘no’ amb un somriure. I fins i tot seguir parlant!
Perdoneu
pel que pot semblar una exegeració, però aquests esquemes, els reproduïm més o
menys conscientment. I espero que entengueu que parlo dels esquemes que ens
acaparen i ens influeixen. No estic dient que totes actuem així sinó que és el
sistema de relacions que més ens afecta i condiciona.
No
he parlat de l’esquema habitual entre gais i lesbianes… Només diré que també és
una altra forma de castrar el nostre desig. I us diré dos trets negatius a tall
d’exemple de cada esquema: entre gais creiem que el lliure desig flueix més que
entre els heteros…però no és així, flueix el sexe sí, però el nostre desig
queda restringit, engabiat en les 3 o 4 resolucions assignades, un clar
atemptat contra la imaginació i el lliure desenvolupament sexual. I entre
lesbianes em sobta la joia de veure’s ‘alliberades’ dels homes com si el fet de
lligar entre dones eliminés tots els entrebancs. I no. Entre lesbianes, entre
gais, entre heteros…sempre seguim uns rols a l’hora de lligar que sovint acaben
frustant-nos, limitant els nostres desitjos i la nostra alegria. De manera que
quan lliguem i ens ho passem bé (o molt bé) sembla que ens hagi tocat la
loteria i correm a explicar-ho a totes les nostres amigues.
Són
tantes les pressions que tenim quan lliguem que fins i tot ens canvia la nostra
percepció del gaudi i ens autoenganyem. Per exemple, quan algú (o ens escoltem
a naltros mateixes) ens diu (o diem) que gaudeix cardant a tort i a dret per
les cambres fosques i saunes quan en realitat es mor de ganes de tenir trobades
sexuals més pausades i comunicatives. I no m’estic posant recatadeta sinó que
constato que moltes persones amants del bon sexe han acabat fent veure que els
agrada el sexe deixalla (no em cansaré de recomenar-vos que llegiu l’article de
la doctora Maeso sobre el ‘sexe lent’ publicat en algun AB anterior).
I
no estic dient que no folleu en cambres fosques i en saunes…sinó que dubto que
algú pugui gaudir només practicant sexe ràpid perdent-se altres tipus de
sexualitats. (I no vull entretindre’m en qüestionar els preus de les saunes i
discoteques on trobem sexe ràpid, la manca d’higiene i d’espai de la majoria de
cambres fosques…ja ho faré en una altra ocasió!).
Només
un apunt! I això va pels gais! Us animo a que si voleu sexe ràpid, sense els
peatges de les saunes i discoteques, aneu a llocs de cruising (trobades sexuals
a l’aire lliure). No pagareu i gaudireu de la natura!
Potser
creieu que m’he perdut...però no! Explicava això perquè crec que el terme
‘morbo’ existeix per la manca de trobades sexuals lliures. ‘Morbo’ és
l’atracció per allò difícil d’obtenir. Una menja exquisida que aconseguim
poques vegades i amb gran esforç. Si visquéssim en una societat on les
sexualitats fossin lliures, el sentit del morbo (pulsió de desig VS moral
castradora del desig) perdria molta força. O en tot cas, potenciaríem els
nostres morbos i desitjos amb tanta força i imaginació que sortirien nous
termes que hauríem de classifocar en un nou Diccionari del Desig.
També
m’agradaria parlar dels morbos entesos com a pràctiques i atraccions concretes
més enllà del morbo en general que ens pot produir algú.
En
tenim molts exemples: el morbo pels baixets, pels peluts, per les grasses, pels
catxes, per les rosses, les asiàtiques, amb determinades estètiques…També per
pràctiques: els trios, el fist, el bondage
(lligar), els peus, aixelles, la saliva, el sexe anal, dilds, cardar en
lloc públics, la doble penetració, dir marranades i insults a cau d’orella, la
suor…
Els
morbos són una font d’imaginació però moltes vegades ens els reprimim o no els
sabem gestionar.
Quan
un morbo passa a ser una obsessió, també entrebanca el desenvolupament dels
nostres desitjos. Conec un noi que només s’excita fent fist (encular amb el
puny), un incovenient a l’hora d’obtenir sexe ja que a molta gent no li agrada
fer fist o almenys no el vol fer a tothora…per tant, potser seria més feliç si
es treballés aquest morbo per aconseguir que no sigui el centre del seu desig,
obrir-se a altres pràctiques i tenir el fist com un morbo més entre molts
altres.
També
altres amics ( i jo m’incloc!) comentem de vegades que no ens fan morbo els
tios amb ploma. I ho justifiquem pel morbo. D’acord! Podem tenir clar que ens
fan morbo els maxirulos sense ploma però ens hauríem d’adonar de tot el que ens
perdem. Els morbos són ampliables. Els podem treballar per no restringir el
nostre desig sense sentit. No estic dient que per força ens han d’agradar els
tios amb ploma sinó que podem obrir-nos a que ens puguin agradar.
I el mateix es podria fer per saltar-nos la
idea tancada de només follar amb gent del ‘sexe oposat’ o ‘del mateix
sexe’…perquè no crear el morbo d’experimentar saltant-nos les etiquetes
restrictives?
Una
forma d’alimentar i ampliar els nostres morbos és parlar-ne amb amigues.
Proveu-ho! Primer alguns dels morbos us xocaran, no els entendreu…però potser
després us picarà la curiositat.
Recordo
el primer cop que algú em va parlar de l’spitting
(escopir i rebre escopinades a la boca, cara…de l’altra mentre folles). Em va
fer fàstic, molt fàstic. Però poc a poc aquesta estranya parafília entesa com
un joc de dominació (el sexe és això, llegiu Foucault!) va passar a formar part
dels meus morbos. I ara sempre que puc escupo i demano que m’escupin.
També és interessant veure com els morbos són el
centre de les subcultures sexuals. Els óssos (subcultura gai al voltant del
desig pels homes peluts amb aspecte de camioners), l’entesa afectivosexual
entre butch i femmes (lesbianes masculinitzades i hiperfeminitzades), el rotllo leather (atracció per l’estètica del
cuir i les pràctiques sadomassoquistes)…tot gira al voltant d’una manera
concreta d’entendre el morbo. És la construcció d’una identitat en base uns
morbos concrets per potenciar-los i fer-los evidents sense amagar-los ni
reprimir-los. Ara bé, per desenvolupar els nostres morbos no estem obligades a
participar en aquestes subcultures sinó que podem visibilitzar-los igualment. A
voltes les subcultures també ens condicionen massa…A mi per exemple, m’atrau el
rotllo del cuir però em destrempa l’excessiva parafernàlia i que hagis d’anar a
llocs concrets per experimentar. (No cal gastar-te 200 euros amb l’equipament
del perfecte leather quan amb un arnés morbós ja en tens prou! I a més en pots
aconseguir d’artesanals i t’estalvies d’enriquir els empresaris berlinesos).
Els
morbos són quelcom prohibit. Quan expressem-i sobretot quan realitzem- els
nostres morbos ens situem com a blanc perfecte pels judicis negatius dels
altres. Tot
i així, ens encanta parlar-ne, difondre’ls…primer en veu baixa, després amb més
intensitat…ara només cal treballar per crear les condicions ideals per
desenvolupar-los en plena llibertat.
Som-hi!
