Cinefília borda (nova secció per la revista del Brot Bord 'L'aBORDatge'). Per Iris Travelling
Què seria aquest opuscle que teniu entre les mans o davant la
pantalla sense una secció de cinema? Res. Per això em proposo oferir-vos regularment algunes de les meves dèries
cinèfiles. Sóc l’Iris Travelling. No sóc cap experta en cinema. I he de dir que
prefereixo la versió original. No tinc cap necessitat de fer-me la
intel·lectual. M’encanta el cinema doblat! I s’hauria de fer una campanya
perquè els Verdi es
passin al doblatge (al català és clar!). Estic farta de llegir subtítols com
una boja. I de tornar les mirades de despreci de les modernes que em miren
malament per ser l’única que entra a la sala amb la bossa de crispetes…Però
això és un altre tema que ja tractaré en una altra ocasió. Aquesta és una
secció per apropar-vos al fascinant món dels films bords. I l’enceto amb un
film brillant i polèmic. Benvingudes a la ‘Cinefília Borda’!
‘CRUISING’
‘Cruising’ és
un film ianqui de William Friedkin que es va estrenar el 1980 protagonitzada
pel gran Al Pacino.
Potser us
sonarà més pel títol en castellà: ‘A la
caza’. De joveneta la vaig poder veure d’amagat per TVE i l’impacte va ser
tal que vaig decidir posposar uns dos anys la meva primera visita a una
discoteca d’ambient.
L’argument
és fácil d’explicar: un detectiu de policia s’infiltra a l’ambient gai de Nova
York per enxampar un assassí en sèrie que mata gais que fan cruising (trobades sexuals en parcs i
altres espais apartats). Però el més interessant del film són els escenaris que
recrea dels bars leather* d’aquells
anys i la polèmica que això va aixecar. Però el més curiós no és que
s’emfurismessin els sectors conservadors sinó que les protestes van ser
protagonitzades per moltes associacions gais. I és que entenien que aquella
pel·lícula no ajudava gens a la ‘normalització’ del ‘fet gai’. Sortosament
aquesta idea ha anat canviant i posteriorment col·lectius d’alliberament LGTI i
grups queer l’han projectat i reivindicat sense cap vergonya Aquests locals existien
i existeixen. Algunes hi anem. Som vicioses i fetitxistes i què! A més a més no
som ‘normals’ ni volem ser-ho mai.
La
gràcia del film és que no es tracta d’un bon thriller: no es juga en cap moment
amb la intriga d’esbrinar qui serà el culpable, la investigació policial no
dóna fruits…fins i tot el final és ambigu i no aclareix la culpabilitat del
suposat assassí. I dic que és la gràcia perquè aquest fet fa que el tema que en principi sembla secundari s’imposi com
el principal: el submón gai i com un policia típicament hetero s’hi ha
d’introduir. I com a traca final observarem atònits com aquest ‘defensor de la
llei’ amb xicota (és clar!) passa de la por i el fàstic a la fascinació i
atracció per l’estètica fetitxista, la voluptuositat dels cossos masculins i l’
estil de vida del sexe abundant i sense lligams.
Alguns crítics diuen que el film volia transmetre la idea de que la ‘comunitat gai’
era un cau de vici, instints primaris i drogues que actuaven com una secta que
captava nous adeptes fins i tot de les files heterosexuals ben pensants.
Ara aquesta fabulació ens pot resultar còmica
però quan es va estrenar (i fins i tot després, per exemple quan jo la veia amb
17 anys) espantava. Tot i que crec que subconscientment ens va connectar amb
els nostres desitjos amagats i ens excitava.
Molts,
gais (i deixeu-me pensar que potser també alguns heteros, lesbianes…) ens
passava com el prota. No volíem tenir una vida avorrida amb el xicot o xicota.
Volíem ballar i follar com boges.
El que és sorprenent és que encara avui el
visionat d’aquesta pel·lícula produeix repugnància a la majoria de persones,
independentment de la seva opció sexual. I això demostra les dificultats que
tenim per alliberar les nostres sexualitats. Per això admiro els gais ,
lesbianes, trans…que als 70 i 80 s’atrevien a viure els seus desitjos encara
que fos amagades en subterranis pseudoclandestins. Suposo que el que els empenyia
a desplegar tota aquella energia primària en forma de fetixismes i pràctiques
extremes era la pressió social i el
control heteronormatiu estricte que patien durant la major part de les seves vides.
Les critiques de ‘Cruising’ encara parlen de la
representació de l’atmosfera ‘sòrdida’ dels locals leather, però el que és realment sòrdid és la ‘vida normal’ que ens
venen en què hem de reprimir els nostres desitjos, tenir parella estable i monògama
i ser (o almenys semblar) normals a tothora.
Vegeu una de les escenes aquí:
Vegeu una de les escenes aquí:
Us animo a veure-la amb la ment oberta. Intenteu
alliberar-vos de la por i dels prejudicis. Només així gaudireu de les escenes
‘fortes’ i entendrem que els elements de ‘violència i sordidesa’ accentuen
aquest erotisme cru que ens impacta directament al cervell i als genitals en
forma d’excitació extrema. I és que aquestes escenes que els crítics ens
titllen de ‘fortes’ només són sexe i que els elements de ‘violència i
sordidesa’ són expressions sadomassoquistes i fetitxistes que ens han de
desvetllar curiositat més que no pas rebuig.
Les parafílies, pràctiques BDSM, les subcultures
(butch/femme, óssos, leather…) ens ajuden a tenir sexualitats
més plenes, més creatives, més plaents. No ens ha de fer vergonya practicar-les
ni dir que les practiquem. Regala ‘Cruising’ a les teves amigues!
Les escenes dels locals leather apareixen tenyides de llum de neó blau que ressalta la
l’erotisme dels cossos suats i hipersexualitzats que es mouen epilècticament al
ritme de la música i de l’activitat sexual frenètica i deshinibida.
*leather: la subcultura leather (de l’anglès ‘cuir’) apareix als seixanta als EUA i s’extén
posteriroment per altres països. Comprèn
pràctiques i estètiques que s’organitzen amb un objectiu sexual intens a partir
de l’erotisme, la hipermasculinitat, el
sadomassoquisme, la transgressió …s’utilitza indumentària de cuir (arnessos, canelleres,
armilles, gorres de plat, xaps…). Majoritàriament la subcultura leather està desnvolupada per gais però
és interessant remarcar l’existència de lesbianes inmerses en la subcultura leather. Sobretot als
anys 70 i 80 hi havia petites comunitats
lèsbiques leather molt actives als
EUA com el col·lectiu-comunitat Samois. Actualment també
hi ha presència (encara que minoritària) de lesbianes leather en clubs de Berlín.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaMuy buena!... yo la vi de pequeño y acostumbrado a la tipicas películas de los 80-90 de adolescentes atormentados por estar dentro del armario esta fue muy diferente y me encanto.
ResponEliminaPor cierto, a riesgo de parecer gafa-pasta, la ultima imagen del articulo no es de la película Cruising. Es de la película "Interior. Leather Bar" un proyecto de James Franco y Travis Mathews en homenaje a la película Cruising. Otra cosa representativa de esta película es que unos 40 minutos rodados del film se censurarón y destruyerón por que se creia que eran demasiado explicitas para ser estrenadas en cines comerciales. El film de James Frnaco trata de reconstruir el material rodado y censurado de la película. Y de ahi salen imagenes como estas. Se estrena este año he visto el trailer y tiene buena pinta.
Enorabuena por el trabajo.