'28J: 'Nena! Les radicals heteros éreu moltes aquest any!'

Article d'Àlex Suàrez, militant del Brot Bord i d'Endavant (OSAN), publicat al periòdic l'Accent (núm. 253):

28J: ‘Nena! Les radicals heteros éreu moltes aquest any!’

El dissabte 29, a les acaballes de la gran manifestació per l’alliberament lèsbic, gai, bi, trans i intersex de Barcelona, un company que es dedica a l’espectacle transformista em deia: ‘Nena! Les radicals heteros éreu moltes aquest any! Molt bé!’, es referia, és clar, al bloc de l’Esquerra Independentista. I ens anomenava ‘radicals heteros’ perquè l’amic sap perfectament que la majoria són heteros (i per tant, a les quatre lesbianes i gais ens  inclou en la denominació)  i perquè s’enriu una mica del caràcter insípid del bloc en qüestió. I bé que fa! Sé perfectament que el seu comentari no és destructiu, al contrari, s’alegra de que la part més hetero de la mani,la de l’Esquerra Independentista, hagi crescut tant i ja no sigui aquell grupet de gent que amb prou feines teníem prou mans per agafar la pancarta. I com a bona drag queen no es vol estar també d’afegir a l’anàlisi una bona dosi de sarcasme per evidenciar que tot i ser-ne un munt, seguim sent massa avorrides i discretes.

Jo també estic content. Sobretot perquè s’ha corregit una anomalia que arrossegàvem des de feia dècades. I és la manca d’implicació de l’EI en la jornada reivindicativa del 28J. Però no ens enganyem. És massa aviat per dir que l’EI ha situat la lluita per l’alliberament LGTBI al lloc on ha d’estar: a primera línia. Encara no estem en aquest moment. Però la multitud d’actes i mobilitzacions d’enguany fan que puguem començar a pensar que anem per bon camí.

Al meu entendre, aquesta evolució s’ha donat pel fet que hem estat capaces d’arribar a la conclusió que la lluita per l’alliberament LGTBI ha estat -i encara és- una lluita menystinguda per l’EI. No ens ha der fer vergonya dir-ho (o sí), però aquesta reflexió cal fer-la. Només així serem capaces de tenir clar d’on partim i cap on volem arribar. Les consignes potser les tenim clares però cal omplir-les de contingut.

Fa uns anys, no ho teníem tan clar o millor dit, no ho volíem tenir clar. No gosàvem fer aquesta reflexió i volíem fer veure que ens preocupava ‘el tema’. Però jugar a la confusió per quedar bé no ens servia de gaire. Calia dir sense embuts que no érem capaces d’abordar decididament l’alliberament LGTBI. Potser ho volíem fer però no sabíem com i ens era més fàcil proclamar-ho que treballar-ho realment. Ara la cosa ha canviat. Encara no tenim clar del tot ni el què ni el com però volem començar a avançar. I ho volem fer reconeixent les mancances que tenim. Entre elles la  manca de definició del què i el com.

 Si ens fixem en la majoria de xerrades que s’han fet aquests dies, veurem que tenen títols molt generals; vindrien a ser com una mena de ‘Cursos Nivell Principiants’. És com si pel 8 de març es fessin xerrades del tipus ‘Què és el feminisme?’. Ep! Però no ho desvaloro pas! Vull insistir en la idea que per avançar cal reconèixer les mancances i posar-hi remei. I crec que és precisament el què estem fent. I si cal fer xerrades bàsiques, es fan. Si gairebé no ens sona de res la revolta d’Stonewall, la lluita contra la patologització trans…o encara riem de la ploma del company de feina o no entenem com dues o més noies poden follar sense ‘l’ajuda’ d’un penis…Cal ser humils i acceptar la nostra ignorància per superar-la. Si som militants, hem de voler convertir-nos també en militants per l’alliberament sexual. I es comença pel principi. Fent xerrades formatives bàsiques. Arribant a la conclusió que si no anem  a les manifestacions del 28J és per per por, per rebuig a la ploma, per l’excusa del ‘jo només vaig a manis combatives’ (la típica confusió d’entendre la combativitat com un esclat de la nostra virilitat més cutre, hiperestètica, narcissista i inútil)…en fi, homofòbia pura i dura que tenim interioritzada fins el moll de l’os. Un panorma ben trist que ara hem de canviar radicalment perquè ja estem llestes per deixar de fer el joc a l’heteronorma que ens acapara i aclapara. Anem tard. Però més val tard que mai. I cal fer-ho amb pas ferm i segur. Entenent que l’homofòbia i la transfòbia ens afecten a totes. Als heteros també. També us afecta. No es tracta d’una lluita solidària amb els gais, les lesbianes, les trans…sinó de la nostra lluita. La de tots i totes.

A Palma sembla que ho comencen a entendre. Enguany s’ha fet la primera manifestació per l’alliberament LGTBI que ha aplegat 200 persones convocades per l’Assemblea Antipatriarcal amb el suport de l’Esquerra Independentista, la CGT, entre d’altres. Un èxit de participació amb acció inclosa (una petonada gai-lèsbica davant l’església) que de ben segur farà que l’any que ve es repeteixi i vagi creient any rere any.

On també ho van entenent és a Tarragona, ja que l’aposta per passar de fer l’habitual concentració a provar amb una manifestació els ha sortit bé. Més de 300 persones participaren a la convocatòria de la Comissió Unitària 28J del Camp, també cridada per l’Esquerra Independentista.

Fou molt emocionant sentir pels carrers del barri vell de Tarragona els crits nous, alegres, convençuts i esperançadors de: ‘A Tarragona ens alliberem!’.

A Girona  també ho tenen clar, i allà ja fa anys que ho treballen. Unes 200 persones van sortir al carrer convocades per la Comissió Unitària 28J. La mobilització històrica anava encapçalada per una pancarta reclamant la necessària Llei contra l’Homofòbia i la Transfòbia.

Barcelona també és una de les ciutats on fa anys que ho tenen claríssim. I més aquest any que la manifestació històrica va intentar ser boicotejada per l’empresariat rosa que organitzava el Pride, una desfilada propagandística dels seus negocis que s’aprofiten de l’homofòbia per escurar-nos les butxaques. Però tot i així, la mobilització política i festiva va comptar amb més gent que mai, prop de deu milers de persones vam prendre els carrers convocats per la incansable Comissió Unitària 28J. I on l’Esquerra Independentista va ser un dels blocs més nombrosos.

A València també ho han vist clar després d’anys de dubtes i manca d’atreviment. Aquest any, han passat a l’acció i han comprovat com amb ganes i organització es pot aconseguir fer un nombrós bloc anticapitalista convocat per l’EI de l’Horta, el Brot Bord (recentment sorgit a València) i altres col·lectius de la ciutat que no s’han rendit davant l’oci capitalista i el reformisme integrador i s’han alçat per plantar cara i encendre la revolta sexual.

A Lleida, l’EI i el col·lectiu LGTB local Eagle han tornat a convocar una concentració  tenint clar que només amb tossuderia aconseguiran consolidar una mobilització que esdevindrà aviat una gran manifestació .

A Sitges, gràcies a l’empenta d’Arran han convocat per primer cop una concentració al bell mig del carrer del Pecat.

I més enllà de les mobilitzacions, on també comencen a entendre que la lluita per l’alliberament LGTBI és una lluita important és a Terrassa, Vilassar, Tarragona, Deltebre, Manresa, La Bisbal d’Empordà, Girona, Mislata, Igualada, l’Hospitalet de Llobregat, Barcelona, Lleida, Vilafranca del Penedès, l’Arboç, Argentona, Tortosa, Sitges, Santa Perpètua de la Mogoda, Badalona, Tàrrega,  Palma, València, Molins…Mai s’havien fet tantes xerrades i actes per l’alliberament LGTBI! I espero que l’any que ve en siguin molts més!

Els col·lectius per l’alliberament LGTBI ja fa anys que estem organitzats i no ens aturem en la nostra lluita per l’alliberament sexual. Però cal que ens hi sumem més moviments, entre ells l’Esquerra Iindependentista, que com he intentat analitzar en aquest article, comença a fer passos encertats.

Però per no entrebancar-nos cal que superem vells obstacles per afrontar amb energia els nous. Cal que les militants que encara sou a l’armari prengueu la decisió de sortir-ne immediatament, cal que ens formem, cal que les militants que no heu participat mai a una manifestació del 28J decidiu amb urgència que us heu de començar a comprometre amb una lluita que us l’heu de fer vostra per ser capaces de defensar-la a les mobilitzacions i a tot arreu…Organitzem-nos i lluitem.  A l’horitzó, com diria la Judy Garland, ens espera l’arc de sant Martí. O el que és el mateix, un món lliure d’homofòbia, lliure de transfòbia i lliure de masclisme. Una societat no patriarcal. Abastim-la!

2a Cinefília Borda! 'Three' i altres propostes

CINEFÍLIA BORDA                          Per Iris Travelling    

                                                                                                                         fesmegaudir.blogspot.com

(Aquest article sortirà al 2n número del fanzine 'L'aBORDatge')

‘Three’

En aquesta segona cinefília us vull recomenar un film atrevit, ben fet i que emana alliberament. Es tracta de ‘Three’, una pel·lícula alemanya sobre el que la meva àvia en diria ‘un triàngul amorós’. Però tranquil·les, no és la típica història turbulenta que ens acaba advertint dels perills de la infidelitat. Ans al contrari. ‘Three’ ens convida a desempellegar-nos de les cadenes de la cultura monògama. I no ho fa ni de forma pamfletària ni aportant grans arguments i explicacions. Aquí rau la gràcia del film. Amb naturalitat, senzillesa i serenor ens apropa una història d’amor entre tres persones que aconsegueixen saltar-se les regles per esdevenir lliures.

No us vull concretar gaires detalls. Mireu-la! Però no em puc estar d’indicar-vos que us fixeu en els dos moments immediatament després de les ‘infidelitats’. Tant ell com ella somriuen. Se senten joiosos. Però també desconcertats, amoïnats…és l’estat típic en què ens trobem sovint quan ens atrevim a desafiar les normes. Ens atrevim. Gaudim…I immediatament després ens en penedim. O no. O a mitges. Tot depèn del grau d’autorepressió en què ens trobem.

També vull destacar-vos la gran bellesa de les escenes eròtiques. Mai hagués pensat que una palla ràpida en un vestuari d’una piscina amb lleterada damunt del pit inclosa pugués plasmar-se d’una forma tan bonica. Potser és que ens han acostumat massa a entendre aquests moments com quelcom sòrdid i desagradable…

I per acabar vull que us fixeu també en un diàleg genial entre dos dels personatges quan un d’ells s’embolica dient primer ‘que no és gai’, després diu ‘que sí’…i l’altre li diu: ‘no t’estressis. T’has d’acomiadar. T’has d’acomiadar de la teva concepció determinista de la biologia’.

Un dels grans temes de ‘Three’ a part de la poliamoria és la pansexualitat, el que coneixem vulgarment com a bisexualitat, que s’expressa d’una forma tan fresca i desacomplexada que et vénen ganes de provar-ho. Perquè no? I ja posades, perquè no provem també de gaudir de l’amor i el sexe com un lliure compartir? Som-hi!

Tràiler de 'Three'

‘Three’ es troba fàcilment a les botigues de dvd, als vídeoclubs i a filmin. Però si no voleu pagar, es troba de franc a : peliculasze.com (posa ‘Three’ al buscador i clica la icona de play que es troba al mig de la imatge. No cliquis les altres perquè són propaganda).

I per acabar la secció us faig 3 (acabem de veure que el ‘3’ és un número màgic!) propostes ràpides:

1.  El 3 de maig s’estrena ‘Tom Boy’. Prohibit perdre-se-la.

2. Heu de veure aquest curt lèsbic meravellós que es diu ‘Transit’. Vegeu-lo aquí:

3. Mireu el tràiler d’un film que no s’estrenarà fins el 2015. Heu llegit bé, sí. El 2015. Encara queda molt, pero les fans de les il·lustracions de Tom of Finland estem d’enhorabona. Per fi algú s’ha atrevit a portar al cinema la vida del dibuixant homoeròtic finlandès Touko Laaksonen, especialitzat en retaratar la masculinitat gai a través de masclots hipermusculats, uniformats, leathers… amb polles gegants. El tràiler de ‘Tom’ ja és una petita joia que ens avança que el film també serà brillant. El podeu veure a continuació:

Imatge del film

Una de les il·lustracions

Cinefília borda: 'Cruising'

Cinefília borda (nova secció per la revista del Brot Bord 'L'aBORDatge'). Per Iris Travelling

Què seria aquest opuscle que teniu entre les mans o davant la pantalla sense una secció de cinema? Res. Per això em proposo  oferir-vos regularment algunes de les meves dèries cinèfiles. Sóc l’Iris Travelling. No sóc cap experta en cinema. I he de dir que prefereixo la versió original. No tinc cap necessitat de fer-me la intel·lectual. M’encanta el cinema doblat! I s’hauria de fer una campanya perquè els Verdi es passin al doblatge (al català és clar!). Estic farta de llegir subtítols com una boja. I de tornar les mirades de despreci de les modernes que em miren malament per ser l’única que entra a la sala amb la bossa de crispetes…Però això és un altre tema que ja tractaré en una altra ocasió. Aquesta és una secció per apropar-vos al fascinant món dels films bords. I l’enceto amb un film brillant i polèmic. Benvingudes a la ‘Cinefília Borda’!

‘CRUISING’

‘Cruising’ és un film ianqui de William Friedkin que es va estrenar el 1980 protagonitzada pel gran Al Pacino.

Potser us sonarà més pel títol en castellà: ‘A la caza’. De joveneta la vaig poder veure d’amagat per TVE i l’impacte va ser tal que vaig decidir posposar uns dos anys la meva primera visita a una discoteca d’ambient.

L’argument és fácil d’explicar: un detectiu de policia s’infiltra a l’ambient gai de Nova York per enxampar un assassí en sèrie que mata gais que fan cruising (trobades sexuals en parcs i altres espais apartats). Però el més interessant del film són els escenaris que recrea dels bars leather* d’aquells anys i la polèmica que això va aixecar. Però el més curiós no és que s’emfurismessin els sectors conservadors sinó que les protestes van ser protagonitzades per moltes associacions gais. I és que entenien que aquella pel·lícula no ajudava gens a la ‘normalització’ del ‘fet gai’. Sortosament aquesta idea ha anat canviant i posteriorment col·lectius d’alliberament LGTI i grups queer l’han projectat i reivindicat sense cap vergonya Aquests locals existien i existeixen. Algunes hi anem. Som vicioses i fetitxistes i què! A més a més no som ‘normals’ ni volem ser-ho mai.

La gràcia del film és que no es tracta d’un bon thriller: no es juga en cap moment amb la intriga d’esbrinar qui serà el culpable, la investigació policial no dóna fruits…fins i tot el final és ambigu i no aclareix la culpabilitat del suposat assassí. I dic que és la gràcia perquè aquest fet fa que el tema  que en principi sembla secundari s’imposi com el principal: el submón gai i com un policia típicament hetero s’hi ha d’introduir. I com a traca final observarem atònits com aquest ‘defensor de la llei’ amb xicota (és clar!) passa de la por i el fàstic a la fascinació i atracció per l’estètica fetitxista, la voluptuositat dels cossos masculins i l’ estil de vida del sexe abundant i sense lligams.

Alguns crítics diuen que el film volia  transmetre la idea de que la ‘comunitat gai’ era un cau de vici, instints primaris i drogues que actuaven com una secta que captava nous adeptes fins i tot de les files heterosexuals ben pensants.

Ara aquesta fabulació ens pot resultar còmica però quan es va estrenar (i fins i tot després, per exemple quan jo la veia amb 17 anys) espantava. Tot i que crec que subconscientment ens va connectar amb els nostres desitjos amagats i ens excitava.

 Molts, gais (i deixeu-me pensar que potser també alguns heteros, lesbianes…) ens passava com el prota. No volíem tenir una vida avorrida amb el xicot o xicota. Volíem ballar i follar com boges.

El que és sorprenent és que encara avui el visionat d’aquesta pel·lícula produeix repugnància a la majoria de persones, independentment de la seva opció sexual. I això demostra les dificultats que tenim per alliberar les nostres sexualitats. Per això admiro els gais , lesbianes, trans…que als 70 i 80 s’atrevien a viure els seus desitjos encara que fos amagades en subterranis pseudoclandestins. Suposo que el que els empenyia a desplegar tota aquella energia primària en forma de fetixismes i pràctiques extremes era la pressió  social i el control heteronormatiu estricte que patien durant la major part de les seves vides.

Les critiques de ‘Cruising’ encara parlen de la representació de l’atmosfera ‘sòrdida’ dels locals leather, però el que és realment sòrdid és la ‘vida normal’ que ens venen en què hem de reprimir els nostres desitjos, tenir parella estable i monògama i ser (o almenys semblar) normals a tothora.

Vegeu una de les escenes aquí: 

Us animo a veure-la amb la ment oberta. Intenteu alliberar-vos de la por i dels prejudicis. Només així gaudireu de les escenes ‘fortes’ i entendrem que els elements de ‘violència i sordidesa’ accentuen aquest erotisme cru que ens impacta directament al cervell i als genitals en forma d’excitació extrema. I és que aquestes escenes que els crítics ens titllen de ‘fortes’ només són sexe i que els elements de ‘violència i sordidesa’ són expressions sadomassoquistes i fetitxistes que ens han de desvetllar curiositat més que no pas rebuig.

Les parafílies, pràctiques BDSM, les subcultures (butch/femme, óssos, leather…) ens ajuden a tenir sexualitats més plenes, més creatives, més plaents. No ens ha de fer vergonya practicar-les ni dir que les practiquem. Regala ‘Cruising’ a les teves amigues!

Les escenes dels locals leather apareixen tenyides de llum de neó blau que ressalta la l’erotisme dels cossos suats i hipersexualitzats que es mouen epilècticament al ritme de la música i de l’activitat sexual frenètica i deshinibida.

*leather: la subcultura leather (de l’anglès ‘cuir’) apareix als seixanta als EUA i s’extén posteriroment per altres països.  Comprèn pràctiques i estètiques que s’organitzen amb un objectiu sexual intens a partir de  l’erotisme, la hipermasculinitat, el sadomassoquisme, la transgressió …s’utilitza indumentària de cuir (arnessos, canelleres, armilles, gorres de plat, xaps…). Majoritàriament la subcultura leather està desnvolupada per gais però és interessant remarcar l’existència de lesbianes inmerses en la subcultura leather. Sobretot als anys 70 i 80  hi havia petites comunitats lèsbiques leather molt actives als EUA com el col·lectiu-comunitat  Samois.  Actualment  també hi ha presència (encara que minoritària) de lesbianes leather en clubs de Berlín.