Cinefília borda: 'Cruising'

Cinefília borda (nova secció per la revista del Brot Bord 'L'aBORDatge'). Per Iris Travelling

Què seria aquest opuscle que teniu entre les mans o davant la pantalla sense una secció de cinema? Res. Per això em proposo  oferir-vos regularment algunes de les meves dèries cinèfiles. Sóc l’Iris Travelling. No sóc cap experta en cinema. I he de dir que prefereixo la versió original. No tinc cap necessitat de fer-me la intel·lectual. M’encanta el cinema doblat! I s’hauria de fer una campanya perquè els Verdi es passin al doblatge (al català és clar!). Estic farta de llegir subtítols com una boja. I de tornar les mirades de despreci de les modernes que em miren malament per ser l’única que entra a la sala amb la bossa de crispetes…Però això és un altre tema que ja tractaré en una altra ocasió. Aquesta és una secció per apropar-vos al fascinant món dels films bords. I l’enceto amb un film brillant i polèmic. Benvingudes a la ‘Cinefília Borda’!

‘CRUISING’

‘Cruising’ és un film ianqui de William Friedkin que es va estrenar el 1980 protagonitzada pel gran Al Pacino.

Potser us sonarà més pel títol en castellà: ‘A la caza’. De joveneta la vaig poder veure d’amagat per TVE i l’impacte va ser tal que vaig decidir posposar uns dos anys la meva primera visita a una discoteca d’ambient.

L’argument és fácil d’explicar: un detectiu de policia s’infiltra a l’ambient gai de Nova York per enxampar un assassí en sèrie que mata gais que fan cruising (trobades sexuals en parcs i altres espais apartats). Però el més interessant del film són els escenaris que recrea dels bars leather* d’aquells anys i la polèmica que això va aixecar. Però el més curiós no és que s’emfurismessin els sectors conservadors sinó que les protestes van ser protagonitzades per moltes associacions gais. I és que entenien que aquella pel·lícula no ajudava gens a la ‘normalització’ del ‘fet gai’. Sortosament aquesta idea ha anat canviant i posteriorment col·lectius d’alliberament LGTI i grups queer l’han projectat i reivindicat sense cap vergonya Aquests locals existien i existeixen. Algunes hi anem. Som vicioses i fetitxistes i què! A més a més no som ‘normals’ ni volem ser-ho mai.

La gràcia del film és que no es tracta d’un bon thriller: no es juga en cap moment amb la intriga d’esbrinar qui serà el culpable, la investigació policial no dóna fruits…fins i tot el final és ambigu i no aclareix la culpabilitat del suposat assassí. I dic que és la gràcia perquè aquest fet fa que el tema  que en principi sembla secundari s’imposi com el principal: el submón gai i com un policia típicament hetero s’hi ha d’introduir. I com a traca final observarem atònits com aquest ‘defensor de la llei’ amb xicota (és clar!) passa de la por i el fàstic a la fascinació i atracció per l’estètica fetitxista, la voluptuositat dels cossos masculins i l’ estil de vida del sexe abundant i sense lligams.

Alguns crítics diuen que el film volia  transmetre la idea de que la ‘comunitat gai’ era un cau de vici, instints primaris i drogues que actuaven com una secta que captava nous adeptes fins i tot de les files heterosexuals ben pensants.

Ara aquesta fabulació ens pot resultar còmica però quan es va estrenar (i fins i tot després, per exemple quan jo la veia amb 17 anys) espantava. Tot i que crec que subconscientment ens va connectar amb els nostres desitjos amagats i ens excitava.

 Molts, gais (i deixeu-me pensar que potser també alguns heteros, lesbianes…) ens passava com el prota. No volíem tenir una vida avorrida amb el xicot o xicota. Volíem ballar i follar com boges.

El que és sorprenent és que encara avui el visionat d’aquesta pel·lícula produeix repugnància a la majoria de persones, independentment de la seva opció sexual. I això demostra les dificultats que tenim per alliberar les nostres sexualitats. Per això admiro els gais , lesbianes, trans…que als 70 i 80 s’atrevien a viure els seus desitjos encara que fos amagades en subterranis pseudoclandestins. Suposo que el que els empenyia a desplegar tota aquella energia primària en forma de fetixismes i pràctiques extremes era la pressió  social i el control heteronormatiu estricte que patien durant la major part de les seves vides.

Les critiques de ‘Cruising’ encara parlen de la representació de l’atmosfera ‘sòrdida’ dels locals leather, però el que és realment sòrdid és la ‘vida normal’ que ens venen en què hem de reprimir els nostres desitjos, tenir parella estable i monògama i ser (o almenys semblar) normals a tothora.

Vegeu una de les escenes aquí: 

Us animo a veure-la amb la ment oberta. Intenteu alliberar-vos de la por i dels prejudicis. Només així gaudireu de les escenes ‘fortes’ i entendrem que els elements de ‘violència i sordidesa’ accentuen aquest erotisme cru que ens impacta directament al cervell i als genitals en forma d’excitació extrema. I és que aquestes escenes que els crítics ens titllen de ‘fortes’ només són sexe i que els elements de ‘violència i sordidesa’ són expressions sadomassoquistes i fetitxistes que ens han de desvetllar curiositat més que no pas rebuig.

Les parafílies, pràctiques BDSM, les subcultures (butch/femme, óssos, leather…) ens ajuden a tenir sexualitats més plenes, més creatives, més plaents. No ens ha de fer vergonya practicar-les ni dir que les practiquem. Regala ‘Cruising’ a les teves amigues!

Les escenes dels locals leather apareixen tenyides de llum de neó blau que ressalta la l’erotisme dels cossos suats i hipersexualitzats que es mouen epilècticament al ritme de la música i de l’activitat sexual frenètica i deshinibida.

*leather: la subcultura leather (de l’anglès ‘cuir’) apareix als seixanta als EUA i s’extén posteriroment per altres països.  Comprèn pràctiques i estètiques que s’organitzen amb un objectiu sexual intens a partir de  l’erotisme, la hipermasculinitat, el sadomassoquisme, la transgressió …s’utilitza indumentària de cuir (arnessos, canelleres, armilles, gorres de plat, xaps…). Majoritàriament la subcultura leather està desnvolupada per gais però és interessant remarcar l’existència de lesbianes inmerses en la subcultura leather. Sobretot als anys 70 i 80  hi havia petites comunitats lèsbiques leather molt actives als EUA com el col·lectiu-comunitat  Samois.  Actualment  també hi ha presència (encara que minoritària) de lesbianes leather en clubs de Berlín.

De morbos i maneres de lligar

Quantes vegades hem sentit o ens hem sentit dir: ‘Ostres quin morbo que té!’ per expressar la nostra atracció vers alguna persona?...doncs moltes oi?

En aquest article, doncs, em proposo analitzar què és això del morbo.

Del llatí morbus, significa (o més ben dit, significava) malaltia, interès malsà per persones o coses. Un significat que ha experimentat una projecció cap a un altre significat, un desplaçament semàntic que es podria explicar des dels plantejaments sobre metaforització i metonímia en el llenguatge (Lakoff i Johnson, 1980).

És a dir, s’aprofita una paraula antiga i d’ús restringit per donar-li un significat nou i un ús habitual. Tot i que és obvi que el significat o significats nous parteixen del seu significat original, de la malaltia.

Avui, ‘morbo’ podríem dir que té dos grans significats. Per una banda, és l’atracció que sentim per tot allò desagradable, la curiositat per veure gent morta, ferida…i per l’altra és l’atracció sexual que sentim per algunes persones. Aquí us parlaré només d’aquest darrer significat.

Observo que l’ús de la paraula ‘morbo’ és semblant a l´ús d’altres paraules, com per exempe ‘glamur’. És a dir, paraules que defineixen quelcom inconcret, inexplicable, però que necessitem posar-li un nom. Seria com una mena d’intent d’englobar en una sola paraula diverses impressions; que en el cas de ‘morbo’ estarien relacionades amb impulsos, atraccions…

Així conceptualitzem aquelles emocions desestructurades i poc definides que sentim quan ens sentim atretes per algú.

Abans quan desitjàvem algú, dèiem que aquella persona ‘ens agrada’, però avui amb la sexualització de les nostres vides (perdó, del nostre llenguatge!) ens agrada omplir de lascivitat les nostres converses. Ja que el sexe físic segueix sent tan difícil d’obtenir, sexualitzem les nostres converses, pràcticament follem parlant…fixeu-vos la cara d’algú quan diu(o mireu-vos en un mirall quan ho dieu vosaltres) que li provoca morbo algú. És la mateixa cara que fem quan cardem. Sovint quan ho acabem de dir ens mosseguem el llavi inferior i esbufeguem. També és curiosa la necessitat que tenim de dir-ho a qui ens acompanya. Crec que és un intent de canalitzar un desig incontrolable. Una mena d’intent d’aconseguir certa serenitat per no aclaparar la nostra ‘víctima’. Però també es tracta de fer-lo més intens, de recrear-nos, de muntar-nos la pel·li…

A partir d’aquí, però, és quan la caguem. No només els que sentim morbo sinó tothom. La nostra societat.

Potser algú podria dir que seria genial que ens comportéssim com els animals. Us heu fixa’t què fan els gossos quan es desitgen pel carrer? Es llancen al damunt sense restriccions de cap mena…però si bé això seria millor que el que fem normalment, crec que és més interessant fer entrar en el joc les nostres capacitats com humans. És a dir, el joc, el flirteig, la seducció…en definitiva, la cultura i el llenguatge. Però alerta! Cal que ens desempallaguem de les restriccions morals. I cal trencar amb els rols sexistes.

M’explico.

Estem posant trabes al desenvolupament lliure dels nostres desitjos quan seguim l’esquema clàssic a l’hora de lligar: home tira la canya a dona. I en la resolució d’aquest esquema és on ens emboliquem i acabem frustrant-nos. Moltes vegades els homes es creuen amb el dret d’assetjar. Però també hem de tenir en compte que altres vegades i sota l’empara d’un pseudofeminisme esperpèntic hi ha dones que s’escandalitzen pel sol fet que se’ls apropi algú per lligar.

Hi ha assetjadors sí! Oh i tant! Però hi ha qui expressa el seu desig sense assetjar i se’ls posa al mateix sac!

Aquests dos grans models de resolució de l’esquema clàssic esmentat, són fruit de la mateixa misèria sexual a la que ens veiem sotmeses per la moral imperant. Per la pressió dels rols de gènere.

No seria més fàcil la comunicació? Sense masclisme, sense esquemes fixos…perquè no ens podem apropar les unes a les altres i expressar els nostres desitjos? Perquè no podem expressar el nostre desig de cardar en una primera conversa amb algú que acabem de conèixer? O d’estimar…perquè no? O simplement jugar…però quan dic jugar no em refereixo a jugar a fer-ho passar malament a l’altre (i de retruc a una mateixa).

Ja que ara mateix l’esquema és fàcil proposo que l’alternativa sigui també fàcil: parlem, expressem els nostres desitjos. I si no hi ha entesa a l’hora de lligar no passa res, podem dir un ‘no’ amb un somriure. I fins i tot seguir parlant!

Perdoneu pel que pot semblar una exegeració, però aquests esquemes, els reproduïm més o menys conscientment. I espero que entengueu que parlo dels esquemes que ens acaparen i ens influeixen. No estic dient que totes actuem així sinó que és el sistema de relacions que més ens afecta i condiciona.

No he parlat de l’esquema habitual entre gais i lesbianes… Només diré que també és una altra forma de castrar el nostre desig. I us diré dos trets negatius a tall d’exemple de cada esquema: entre gais creiem que el lliure desig flueix més que entre els heteros…però no és així, flueix el sexe sí, però el nostre desig queda restringit, engabiat en les 3 o 4 resolucions assignades, un clar atemptat contra la imaginació i el lliure desenvolupament sexual. I entre lesbianes em sobta la joia de veure’s ‘alliberades’ dels homes com si el fet de lligar entre dones eliminés tots els entrebancs. I no. Entre lesbianes, entre gais, entre heteros…sempre seguim uns rols a l’hora de lligar que sovint acaben frustant-nos, limitant els nostres desitjos i la nostra alegria. De manera que quan lliguem i ens ho passem bé (o molt bé) sembla que ens hagi tocat la loteria i correm a explicar-ho a totes les nostres amigues.

Són tantes les pressions que tenim quan lliguem que fins i tot ens canvia la nostra percepció del gaudi i ens autoenganyem. Per exemple, quan algú (o ens escoltem a naltros mateixes) ens diu (o diem) que gaudeix cardant a tort i a dret per les cambres fosques i saunes quan en realitat es mor de ganes de tenir trobades sexuals més pausades i comunicatives. I no m’estic posant recatadeta sinó que constato que moltes persones amants del bon sexe han acabat fent veure que els agrada el sexe deixalla (no em cansaré de recomenar-vos que llegiu l’article de la doctora Maeso sobre el ‘sexe lent’ publicat en algun AB anterior).

I no estic dient que no folleu en cambres fosques i en saunes…sinó que dubto que algú pugui gaudir només practicant sexe ràpid perdent-se altres tipus de sexualitats. (I no vull entretindre’m en qüestionar els preus de les saunes i discoteques on trobem sexe ràpid, la manca d’higiene i d’espai de la majoria de cambres fosques…ja ho faré en una altra ocasió!).

Només un apunt! I això va pels gais! Us animo a que si voleu sexe ràpid, sense els peatges de les saunes i discoteques, aneu a llocs de cruising (trobades sexuals a l’aire lliure). No pagareu i gaudireu de la natura!

Potser creieu que m’he perdut...però no! Explicava això perquè crec que el terme ‘morbo’ existeix per la manca de trobades sexuals lliures. ‘Morbo’ és l’atracció per allò difícil d’obtenir. Una menja exquisida que aconseguim poques vegades i amb gran esforç. Si visquéssim en una societat on les sexualitats fossin lliures, el sentit del morbo (pulsió de desig VS moral castradora del desig) perdria molta força. O en tot cas, potenciaríem els nostres morbos i desitjos amb tanta força i imaginació que sortirien nous termes que hauríem de classifocar en un nou Diccionari del Desig.

També m’agradaria parlar dels morbos entesos com a pràctiques i atraccions concretes més enllà del morbo en general que ens pot produir algú.

En tenim molts exemples: el morbo pels baixets, pels peluts, per les grasses, pels catxes, per les rosses, les asiàtiques, amb determinades estètiques…També per pràctiques: els trios, el fist, el bondage (lligar), els peus, aixelles, la saliva, el sexe anal, dilds, cardar en lloc públics, la doble penetració, dir marranades i insults a cau d’orella, la suor…

Els morbos són una font d’imaginació però moltes vegades ens els reprimim o no els sabem gestionar.

Quan un morbo passa a ser una obsessió, també entrebanca el desenvolupament dels nostres desitjos. Conec un noi que només s’excita fent fist (encular amb el puny), un incovenient a l’hora d’obtenir sexe ja que a molta gent no li agrada fer fist o almenys no el vol fer a tothora…per tant, potser seria més feliç si es treballés aquest morbo per aconseguir que no sigui el centre del seu desig, obrir-se a altres pràctiques i tenir el fist com un morbo més entre molts altres.

També altres amics ( i jo m’incloc!) comentem de vegades que no ens fan morbo els tios amb ploma. I ho justifiquem pel morbo. D’acord! Podem tenir clar que ens fan morbo els maxirulos sense ploma però ens hauríem d’adonar de tot el que ens perdem. Els morbos són ampliables. Els podem treballar per no restringir el nostre desig sense sentit. No estic dient que per força ens han d’agradar els tios amb ploma sinó que podem obrir-nos a que ens puguin agradar.

I el mateix es podria fer per saltar-nos la idea tancada de només follar amb gent del ‘sexe oposat’ o ‘del mateix sexe’…perquè no crear el morbo d’experimentar saltant-nos les etiquetes restrictives?

Una forma d’alimentar i ampliar els nostres morbos és parlar-ne amb amigues. Proveu-ho! Primer alguns dels morbos us xocaran, no els entendreu…però potser després us picarà la curiositat.

Recordo el primer cop que algú em va parlar de l’spitting (escopir i rebre escopinades a la boca, cara…de l’altra mentre folles). Em va fer fàstic, molt fàstic. Però poc a poc aquesta estranya parafília entesa com un joc de dominació (el sexe és això, llegiu Foucault!) va passar a formar part dels meus morbos. I ara sempre que puc escupo i demano que m’escupin.

També és interessant veure com els morbos són el centre de les subcultures sexuals. Els óssos (subcultura gai al voltant del desig pels homes peluts amb aspecte de camioners), l’entesa afectivosexual entre butch i femmes (lesbianes masculinitzades i hiperfeminitzades), el rotllo leather (atracció per l’estètica del cuir i les pràctiques sadomassoquistes)…tot gira al voltant d’una manera concreta d’entendre el morbo. És la construcció d’una identitat en base uns morbos concrets per potenciar-los i fer-los evidents sense amagar-los ni reprimir-los. Ara bé, per desenvolupar els nostres morbos no estem obligades a participar en aquestes subcultures sinó que podem visibilitzar-los igualment. A voltes les subcultures també ens condicionen massa…A mi per exemple, m’atrau el rotllo del cuir però em destrempa l’excessiva parafernàlia i que hagis d’anar a llocs concrets per experimentar. (No cal gastar-te 200 euros amb l’equipament del perfecte leather quan amb un arnés morbós ja en tens prou! I a més en pots aconseguir d’artesanals i t’estalvies d’enriquir els empresaris berlinesos).

Els morbos són quelcom prohibit. Quan expressem-i sobretot quan realitzem- els nostres morbos ens situem com a blanc perfecte pels judicis negatius dels altres. Tot i així, ens encanta parlar-ne, difondre’ls…primer en veu baixa, després amb més intensitat…ara només cal treballar per crear les condicions ideals per desenvolupar-los en plena llibertat.

Som-hi!